Fa uns dies, al
Parlament de Catalunya, el conseller de Salut, Boí Ruiz, va aprofitar la
resposta a una interpel·lació d’Iniciativa per Catalunya Verds en relació al
misteriós ens gestor que vol crear a Lleida per posar en dubte novament
l’eficiència de l’Institut Català de la Salut i criticar la seva burocratitzada
estructura. També ha aprofitat un acte amb la patronal per criticar el
funcionament de l’ICS, el qual, segons ell, està ple de buròcrates que fan que
la seva gestió sigui rígida i molt poc eficient. Res de nou. Són les mateixes
idees que exposava a tort i a dret quan presidia la patronal sanitària.
Boí Ruiz, des que és
conseller, ha fet tot el possible per contribuir al desprestigi de l’ICS i al
deteriorament de l’assistència que dóna. Va nomenar Josep Prat president del seu
Consell d’Administració; Prat compatilitzava el seu càrrec amb la
vicepresidència d’una empresa sanitària privada. Entre tots dos volien esmicolar
l’ICS perquè hi pogués entrar capital privat. Ruiz
deia que això no era privatitzar-lo. Aquests plans
se’n van anar en orris perquè Prat va haver de dimitir per un cas de corrupció
que la justícia està investigant.
També ha fet una
política de retallades selectiva, ja que mentre alguns centres privats han
augmentat la seva contractació amb el Servei Català de la Salut, els centres
concertats han vist com es retallaven els seus pressupostos. L’ICS
ha estat doblement perjudicat ja que ha patit una reducció
pressupostària molt superior a la dels centres concertats Dos elements més han
dificultat un millor desenvolupament de l’ICS: els buròcrates i un Consell
d’Administració inoperant.
Els buròcrates, molts
d’ells polítics, contràriament al que diu el conseller, no estan a l’ICS; estan
al Departament i al CatSalut. Aquests buròcrates són la veu d’interessos
polítics, corporatius, empresarials... i han dificultat que la gestió de l’ICS
sigui moderna, flexible i eficient. Aquests buròcrates, l’únic objectiu dels
quals sembla que és esborrar l’ICS de la sanitat catalana i, en alguns casos,
mantenir els seus negocis privats, han estat ingerint-se contínuament en la
gestió de l’ICS, impedint que es prenguessin decisions que podrien haver suposat
estalvi sense deteriorar l’atenció sanitària ni afectar tan greument les
condicions laborals dels seus treballadors. Aquests buròcrates són els que
obliguen l’ICS a fer exploracions complementàries en centres externs i mantenir
les seves instal·lacions molt per sota de la seva capacitat; o impedeixen que
l’ICS contracti el servei de cuina de l’hospital Josep Trueta amb l’Institut
d’Assistència Sanitària, que també és una empresa pública. La raó, segons va dir
al Consell d’Administració de l’ICS Roser Fernández, secretària general del
Departament de Salut, és que cal donar negoci a tothom.
Les últimes dues
ingerències d’aquests buròcrates-polítics han costat a l’ICS molts diners a més
de situar-lo en clares situacions d’il·legalitat.
La primera té a veure
amb el personal de contingent i zona. Personal mèdic i d’infermeria que
treballen 2,5 hores diàries i als quals una llei obliga a integrar-los en el
sistema de prestació de serveis i retribucions de la resta del personal
estatutari. Això suposaria que, com tots els funcionaris de totes les
administracions públiques d’Espanya, haurien de treballar 37,5 hores setmanals.
Complir la llei tindria, sense cost, un efecte similar a la contractació directa
de 300 professionals mèdics o infermers. Els gestors de l’ICS, els buròcrates
que diu el conseller, volien complir la llei; el conseller i els seus buròcrates
ho van impedir.
La segona té a veure
amb la vaga dels metges residents de la Vall d’Hebron. La Direcció de l’ICS, en
compliment d’una norma de salut laboral que limita el nombre màxim d’hores que
es pot treballar en un any, va reduir les guàrdies dels MIR respectant
escrupolosament els programes formatius del Ministeri. Complir la llei suposava
un estalvi i la protecció de la salut dels MIR i no afectava la qualitat
assistencial. El conseller i els seus buròcrates, fent de corretja de
transmissió d’interessos corporatius, van anul·lar la decisió de la Direcció de
l’ICS.
Malgrat les retallades
pressupostàries i els entrebancs que s’han posat des del Departament de Salut,
l’ICS durant els últims anys s’ha ajustat escrupolosament als pressupostos i ha
aconseguit mantenir un alt nivell de qualitat assistencial. Això no hauria estat
possible sense l’esforç dels seus treballadors que, juntament amb els usuaris,
són qui més han patit les polítiques del Govern: acomiadaments, reducció de
sous, dificultats per conciliar la vida familiar i laboral, augment de pressió
assistencial, etc. Tampoc no hauria estat possible en l’organització rígida i
burocratitzada que només existeix en la ment de Boí Ruiz i que només és una
excusa per justificar uns canvis que mai ha volgut explicitar, però que coneixem
gràcies a un informe encarregat per l’única
persona a qui ha reconegut la seva feina; casualment també és
l’única persona a l’ICS que ha hagut de deixar el càrrec acusada de
corrupció.
L’estratègia del Govern
i el conseller de Salut contra l’empresa pública ICS ha culminat amb la
destitució del tot l’equip directiu, el qual, encara que ha fet recaure el gruix
de les retallades sobre els treballadors, ha intentat que l’ICS continuï sent
una empresa de referència en la sanitat catalana. La destitució de tot l’equip
directiu per part del Departament s’ha fet enmig de grans lloances per
l’eficiència amb la qual han gestionat l’empresa en una situació tan complicada.
Amb aquesta decisió Boí Ruiz ha optat per la politització de l’ICS en lloc de
per la seva professionalització.
Amb aquests antecedents
a ningú pot sobtar que el plans del conseller de crear un ens gestor a Lleida,
de personalitat jurídica indeterminada, que aglutini tota la sanitat pública
hagi aconseguit tanta oposició. Ningú es refia del conseller. CCOO, tampoc. CCOO
no ens podem refiar d’un Govern que ha refusat les nostres propostes de reforçar
l’autonomia de gestió de l’ICS i dels seus centres i serveis amb òrgans de
direcció altament professionalitzats, amb transparència en totes les decisions i
amb òrgans col·legiats de govern formats per professionals de prestigi amb
independència de criteri i seleccionats de forma transparent. Aquest és un dels
motius que van decidir CCOO a abandonar el Pacte Nacional de Salut.
Boi Ruiz prefereix un
consell d’administració inoperant, en el qual la major part de les decisions
estan preses abans de començar i que està format per persones dòcils i afins
políticament, encara que en moltes ocasions els seus coneixements no siguin els
adequats per decidir sobre els assumptes que es tracten. Un model polititzat
molt allunyat dels criteris d’eficiència al què hauria de sotmetre’s la primera
empresa sanitària pública de Catalunya, per tal de garantir la seva
sostenibilitat i la qualitat de l’atenció sanitària a què tenen dret els
ciutadans de Catalunya.
Barcelona, 24 de març
de 2014
